Visió de Cerdanya
Verdaguer Santaló, Jacint
Obres completes
Veig eixa hermosa plana per quarta vegada, i mai se m'havia apareguda tan bonica com avui que l'he contemplada a la llum del sol que s'enfonsava darrera la muntanya de Maranges. Los segadors estan en la foguerada del seu penós treball; los ordis estan agarberats en petites i agraciades garberes en forma de creu, de tres garbes per branca; los mestalls que no jauen per terra, estan a la punta de la falç; i les rosses xeixes i els daurats forments abaixen lo cap a terra, com l'arbre hi abaixa les branques quan en setembre estan carregades de fruit, i com lo vellet carregat d'anys i de mèrits a qui la terra crida al llit de l'últim repòs. Los blats de la Solana han caigut tots; los del fons de la vall van caient d'aire com los soldats en lo més fort de la batalla: i als de la Obaga, encara no ben grocs, se'ls pot repetir l'adagi: 'Quan veges la barba de ton veí cremar, posa la teva a remullar', i aquell altre: 'Qui no ha caigut, està per caure'.
Algú ha comparades les muntanyes que volten la Cerdanya a esquenes d'elefant: tan netes i pelades són en general. Doncs jo avui compararia ses petites ondulacions, i els serradets que donen relleu a la plana, a pacífics anyells que es deixen tondre per la lluenta falç; mes no a anyells com s'estilen, de fina llana blanca, sinó a anyells de vello d'or, com no se'n veuen en nostres fires i mercats, ni en deuen córrer gaires des del famós robo dels argonautes.
Lo sol, que es pon en un cel serè com uns ulls de dotze anys, aboca ses darreres llums a l'encantadora plana, i la rossor dels blats creix amb la rossor de sos raigs, que baixen drets i obliquats com lo pinzell d'una mà invisible. I l'or de les feixes apar que s'estén a les verdoses prades i salzeredes que en gracioses línees segueixen lo Segre, Cerdanya avall; a les pinoses negrenques que faixen les muntanyes d'Alp, Toses, Puigmal i totes les de la serralada de migdia, fins al pelat Cadí; a les boires que s'ajoquen en ses cimes blanquinoses, com en los arbres més alts los aucells cansats de volar; a les congestes, més blanques encara, i al cel mateix, que en eix instant misteriós sembla pendre quelcom de la vestidura de la terra, o millor, sembla voler vestir-la un instant amb la seva, rica i resplendenta. És lo bes de comiat que dóna el rei dels astres a sa germana major, la terra, despedint-se fins a demà, que es tornaran a veure i a besar després d'unes quantes hores d'enyorança.
"Cerdanya"
