El Sant Grial

Fages de Climent, Carles
Somni de Cap de Creus

Els dotze pars de França travessen monts i plans,
Roland va en rereguarda, l'arquebisbe al davant.
En recamada sella, damunt d'un negre i blanc
corser de trenta llunes, fa via Carlemany.
A Quermançó s'aturen, castell de roquissar,
que lliga un feix de torres com un calze daurat
de calç i pedra viva, fet per mà d'alemanys.
De Mont Perdut diria's que és el pany i la clau,
Klingsor qui va habitar-lo -sense amor dels humans
amb purpurals albíssims, bolcava el veire sant.
Les portes són de roure: ningú no ha pogut mai
-Klingsor vivent- clavar-hi ni sisquera l'esguard.
Neta lluu, fora el cuiro, l'espasa de Roland,
fabrida per arcàngels amb or de mil quirats.

Al primer cop, la porta no es mou ni un bri d'estam:
al segon cop de ferro, es llesca com el pa:
grinyolen les xarneres; de tercer cop, no en cal.
La llinda dóna al pati, i al pati set portals:
cada un és clos amb reixa, cadena i forrellat.
Dom Roland s'enamora del portaló més baix,
torna a tirar l'espasa de l'estoig ric d'esmalts:
al primer cop, la porta no es mou ni un bri d'estam:
al segon cop de ferro, es llesca com el pa;
grinyolen les xarneres, de tercer cop, no en cal.
El pas sembla la gola negra d'un lleopard,
camí d'ocultes mines, esplai del rat penat.
Derroca murs i portes que li barren el pas
i al dia terç albira resplendors de cel blau.
Dins la torre més alta clareja el Sant Grial
-copó amb reflexos d'iris i arestes de cristall-,
on de la punta fina d'una llança d'aram
(com de l'estalactita d'un fetiller coval)
es vessen, una a una, gotes vives de sang.
Dom Turpí pren l'estola i aixeca, humil, el vas;
darrere l'arquebisbe, té la llança Roland.
És la vetlla atzarosa de la nit de Nadal.