Presidida per la Ciutadella i amb la mar com a bressol, Roses -l'antiga Rhodis- gaudeix d'unes vistes privilegiades. Deixem que els nostres autors ens en parlin: alguns de la seva història, altres del seu esplèndid paisatge i els més crítics de la situació real del territori.
En efecte: de Roses estant es poden veure les millors postes de sol d'aquest país (...) Hi ha res que s'assembli més a un ram de roses que una posta de sol a Roses? ¿Hi ha res que us produeixi una sensació més semblant, que us recordi la mateixa elegant presència confortable, luxosa i vaga que la que us produeix un gran ram de roses? (...) La mar i la terra esteses davant vostre semblen alçar-se i volen fer un arc que us exigeix tenir la vista alta.
Qui crida irat, si ens domina l'esport
del submergir que fem, fora de port,
(quan brollen llums sota les aigües manses),
D'un 1, un nou i un 8, d'un vermell fort,
i escoltem Bach en un llagut estort
d'un naufragi del temps de les romances!
Cantaré la glòria dels Rhodis herois, que a la primeria,
foren arribats tot damunt les ones brodades d'escuma,
vinguts d'altra terra, la millor del món. I en veure la nostra
els semblà talment com si llur camí fos estat de somni.
"Roses"
"Canarias": I amb el bombardeig, el terror, un terror que arriba fins i tot a Barcelona. 'Els feixistes volen desembarcar a Roses!', havia estat el crit d'alarma. 'Volen tallar el pas del Portús.' 'Quedarem cercats sense subministraments francesos.' Alguns pensaven i no ho deien per no augmentar el pànic: 'No podrem fugir'.
Roses! Urbs ressorgent que t'agomboles
en llac precís, mirall del de Banyoles.
Vent gris, escuma verda i aigua blava,
sorres d'or i madeixa que s'arruga
als trifolis maragda de la Muga,
laberíntics canals d'Empúriabrava!
"La gesta d'Anfós el Benigne"
Esta calle de Rosas, paseo marítimo con tablones sobre el mar que entra en el puerto, es hermosa y tiene mucho carácter. Desde antiguo, está dividida por un torrente, y comunicaba sus dos partes un puente de ladrillos (...). Los montes de Rosas están bastante poblados, a pesar de que los benedictinos los castigaron mucho. Alcornoques y viñedos, corcho y vino, y en sus montes, caza, y en su producción, el cáñamo.
Ara la flota pesquera de Roses és important. Els peixos s'estan acabant. Els mosquits de l'aiguamoll són morts, els conills de les vinyes tenen el cap gros. No hi ha musclos a les roques... L'home s'està quedant definitivament sol, amb les seves horripilants monstruositats d'habitacles. Roses no és el que era. Jamai tornarà a ésser-ho. Per bé o per mal.
A Roses m'agradava de pujar fins a la Font dels Miquelets, a mig aire del turó de Puig Rom. Allà, des de sota uns pins -que avui ja no hi són- podia veure's, com en un panorama, tot l'Alt Empordà. En primer terme, a la vora del mar, el poble de Roses i, arrencant de Roses, la corba perfecta, com d'una petxina, de la platja, la cinta de sorra que arriba fins a Empúries. El golf tancat, des d'on jo el mirava, per la Punta de la Poncella, amb el castell romàntic en ruïnes; per l'altre costat, més lluny, els espadats de Montgó i el fermall de les Illes Medes. A la dreta, cenyint el tros de la plana de Roses, el puig de l'Àguila i Sant Pere de Roda.
Al matí, abans del bany, anàvem tots a la punta a veure arribar el peix. Quina animació...! Les dones, airosament arrebossades, treuen de les embarcacions les canastres plenes de tota classe de peix; formen un rotllo, prompte el peix és venut i vinga carregar el carro d'en Ciset, que tresca tot seguit cap a la peixateria de Figueres. Els mariners tiren les barques en terra: ooooh..., hissa....!, pitjant amb les seves espatlles la barca, fent ressortir llur forta musculatura... Que graciosa és aquella joveneta que se'n va arromangada i cames nues, garbosa i lleugera, amb una mà sobre els malucs i l'altra corbada sobre el seu cap, el braç arrodonit, sostenint la seva canastra de peix...!
A les vuit, a la platja, les senyores en les seves barraques i nosaltres més enllà, a la sorra; tothom a l'aigua. Els uns, nedant, d'altres rabejant-se, alguns majestuosament abrigats amb els seus llençols com senadors romans de la decadència, aquells amb disformes carbasses estacades a l'esquena, semblant "amors" envellits... Quines cares verdoses i estirades en sortir de l'aigua, tremolant de fred al buf de la brisa fresqueta del matí...! Les senyores no volen ser vistes, i fan bé, res no guanyarien quan surten de l'aigua, malgrat l'elegància dels seus vestits de bany.
Sens dubte, Roses ha estat l'au fènix més característica de l'Empordà, capaç, per exemple, d'existir en un emplaçament determinat durant gairebé dos mil·lennis i desplaçar, a partir de 1645, la seva geografia urbana uns quants centenars de metres enllà, o de transformar la seva base econòmica uns quants cops (...) Renéixer ha estat la vocació de Roses i, per aquest motiu, les seves gents han fet de la tradició de curta durada una forma eterna d'ironia.
Un llaç de granit i de llicorella,
lligant els tres pobles en forma un pomell;
Roses és la rosa que té una poncella,
Cadaqués un lliri, la Selva un pomell.
Al cor del port de Roses hi cabrien, plegades, les esquadres de Rússia, Anglaterra, el Japó i els Estats Units, a més de la nostra, presidida per la famosa barca de plata del comte d'Empúries -que sempre la tenia empenyorada als jueus-, amb passatges subterranis de Roses al Port de la Selva i de Montgó fins a l'Estartit.
Roses (Foto: Jordi Gallego)
Roses (Foto: Jordi Gallego)
Roses (Foto: Jordi Gallego)
El port de Roses (Foto: Jordi Gallego)
Roses (Foto: Jordi Gallego)
"Sis visions de l'Empordà"
"Una interpretació de l'Empordà", de Carles Pi i Sunyer
El port de Roses (Foto: Jordi Gallego)
Roses (Foto: Jordi Gallego)
Roses (Foto: Jordi Gallego)
Portada de "Cadaquesenques", de Víctor Rahola
El port de Roses (Foto: Jordi Gallego)
Contacte | Accessibilitat | Avís legal
una producció de la Universitat de Girona i la Diputació de Girona, 2007
