
Girona de nit
Albert Paradís, Caterina
Un film, dins Obres Completes
La ciutat, de primer encara animada i remorosa, s'anà aquietant ràpidament, fins a semblar, en son conjunt, amortallada. Sols en qualque indret cèntric, una clapa de claror artificial, el pas retrunyidor d'un cotxe d'estació, l'entra-i-surt de la gent a la porta d'un cafè, li donaven esmes de vida.
Pels carrers estrets, de cases altes i brunes, semblava no circular l'aire; s'hi sentien sospeses entre terra i cel, capes de fredors encantades, de caverna; i les pedres invisibles de les parets i els còdols o les llambordes del sòl, tenien humitats espesses, apalagoses, com suors d'agonia comatosa. De tant en tant, rompent la ubagor monòtona del camper, un revolt de via esparpellava al lluny un gran ull de safir guspirejant; un tros de firmament sense lluna, però entatxonat d'estrelles tremoloses o bé, alterada la verticalitat com per virtut d'un ignot cataclisme, semblaven desplomar-se les parets de banda i banda, ajuntar-se al damunt del noctàmbul i empresonar-lo en una foradada llarga i baixa, en la qual l'alè s'encongia i els passos ressonaven amb perfídies de denúncia (...)
(...) Eren els porxos d'una plaça, aguantant amb les seves arcades, resistents
com espatlles d'Atlant, la pesantor farcida dels edificis; (...) I després, emergint de la massa estesa, la silueta, gràcil i ferma alhora, del campanar de sant Feliu, posava una ditada d'ombra condensada sobre l'ombra translúcida del cel (...)