de Garganta Fàbrega Vila-Manyà, Josep Maria
de Laborde , Louis Joseph Alexandre
de Sagarra de Castellarnau, Josep Maria
(Figueres, 1904-1989)
Pintor i escriptor.
[Vegeu enllaços]
Espai web de l'autor a Lletra.
Biografia de Salvador Dalí al web de la Fundació Gala-Salvador Dalí. Inclou una versió extensa de la biografia en pdf.
pàgina web de l'AELC. Molta informació biogràfica de l'autora.
Salvador Dalí a l'AELC.
(Sant Cebrià dels Alls, Cruïlles, 1857 - Girona, 1928)
(Agullana, 1886 - Girona, 1969)
Metge, escriptor i polític. Des de ben jove va tenir una gran vocació literària. Als setze anys va guanyar un accèssit als Jocs Florals de Badalona, aquest va ser el començament d'un seguit de premis arreu del territori català. Dalmau no només va conrear la poesia sinó també el teatre i la narració. Destaquem el relat Cercant la fossa (1908) i el drama Sacrilegi (estrenat al Teatre Principal de Girona al (1918).
Dalmau va formar part del cercle modernista gironí. Juntament amb Miquel de Palol va fundar la publicació Catalanitat. Va col·laborar també a revistes com L'Escena Catalana i Ofrena. A part de la carrera literària Dalmau va ser un gran activista de la política catalanista sota la militància d'Esquerra Republicana per Catalunya, essent així ponent en la redacció de l'Estatut de Núria i diputat al Parlament de Catalunya al 1932.
[Esther Fabrellas]
Referències bibliogràfiques:
"Una nit amb Laureà Dalmau", Girona: "Revista de Girona", núm. 178, 1996.
"El naixement d'un sonet", Girona: "Revista de Girona, núm. 179, 1996.
FULCARÀ, Mª Dolors. "Girona i el modernisme : contribució a la història dels ambients político-culturals del començament de segle", Girona: Patronato "José Mª Quadrado" del CSIC y "Eximenis" de la Diputación Provincial de Gerona, 1976.
(Setembre 2006)
(Olot, 1888 - 1960)
Metge i historiador nascut a Olot el 8 de juny de 1888. Personatge polifacètic ja que, a banda de ser llicenciat en medicina i dedicar-se a la història, Danés i Torras havia estat un home de lletres (poeta i prosista), implicat en el moviment sardanista, excursionista, col·leccionista i un home de ciutat, o millor dit, un home de la seva ciutat, que participava activament en moltes de les decisions de caire cultural i polític que es prenien a l'Olot de la seva època.
La figura de Danés i Torras literat cal ubicar-la gairebé, per no dir exclusivament, en els anys d'adolescència i joventut, coincidint amb l'etapa estudiantil. S'inicia en la poesia en conèixer el poeta Josep M. de Garganta i, amb ell, Josep M. Capdevila i Carles Badia constituiran l'"Aglenya", una societat creada a semblança de l'Esbart de Vic i els Felibres Provençals, en les trobades de la qual es llegien i comentaven la pròpia producció però també la d'altres escriptors. Quant a la publicació de la seva obra literària, van aparèixer alguns textos a les revistes "El Fluvià" (1908) i "Recte" (1909) o en el periòdic d'estudiants de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona; tot i això, gran part de la seva producció resta, de moment, inèdita.
Joaquim Danés i Torras no va deixar mai d'escriure. Això sí, els seus textos tenien objectius mèdics o històrics. És recordat en la seva tasca de metge i com a historiador local. En l'àmbit mèdic, es llicencia el 1910 i dos anys després es doctora a la Universitat de Madrid. Fa un dels primers pneumotòraxs de l'estat espanyol amb un aparell dissenyat per ell mateix i investiga per combatre la tuberculosi. Serà metge director degà de l'Hospital Sant Jaume d'Olot. Relacionats amb aquesta matèria escriurà, entre altres, "Dos casos de sarcoma" (1913), "Colapsterapia" (1914), "La moderna cirurgia a Olot i la seva comarca" (1920)...
L'interès per la història no triga en arribar després que, a partir de 1910, sigui l'auxiliar del Museu-Biblioteca de la ciutat, el 1924 en serà membre de la Junta de Govern i estarà vinculat a totes les polèmiques a l'entorn d'aquest ens. Amb l'olotinisme per bandera, defensarà aferrissadament tot allò que és de la ciutat, tant a nivell cultural com polític, (els llibres del Museu-Biblioteca per evitar que siguin transportats a la Biblioteca de Catalunya), l'herbari d'Estanislau Vayreda... i durant la guerra civil salvaguardarà part del patrimoni artístic de la ciutat (la imatge de la Mare de Déu del Tura, arxius, llibres...).
En matèria històrica, d'abans de la guerra són "Historial bibliogràfic abreujat de la Premsa olotina i Gràfica de l'Ordre cronològic i sincrònic corresponent" (1922), "Pretèrits olotins" (1937) en què es mostra la vida a Olot a través dels segles bo i tractant diversos temes com el folklore, les llegendes, la descripció d'espais, numismàstica, arqueologia, geologia, història, personatges, toponomàstica urbana, premsa olotina... i "L'epigrafia domèstica i rural" (1938).
Després de la guerra, viurà uns mesos a l'exili però el 1940, en tornar a casa, serà detingut i empresonat; fins el 1946 no podrà tornar a exercir de metge. En aquests moments Danés i Torras ja treballava en una de les empreses més llargues, complexes i valuoses de la seva trajectòria com a historiador, la "Història d¿Olot" en 31 volums i que tot just es va acabar de publicar el 2001 (de 1977 al 2001).
El 1950, i afectat d'una profunda sordesa, se li proposarà d'ocupar-se novament de l'arxiu; aquest mateix any publica "La plaça de Braus d'Olot" i, posteriorment, "Llibre d'Olot" (1955).
Mor el 1960 en el silenci més absolut de la premsa local.
[Anna Guix]
Referències bibliogràfiques:
CANAL, Jordi; MAYANS, Antoni; PUJIULA, Jordi, eds., Joaquim Danés i Torras (1888-1960), Olot: Editora de Batet, 1989.
DANÉS I TORRAS, JOAQUIM. Història d'Olot. Olot: Ajuntament d¿Olot, 1977
DANÉS I TORRAS, JOAQUIM. Pretèrits Olotins. Olot: Impremta Aubert, 1950
DANÉS I TORRAS, JOAQUIM. Llibre d¿Olot. Barcelona: ed. Selecta, 1955
(Juliol 2008)
[Vegeu enllaços]
Joaquim Danés i Torras a enciclopedia.cat
(París, 1908-1986)
Escriptora.
[Vegeu enllaços]
L'autora a Biografías y Vidas
L'escriptora francesa Simone de Beauvoir a enciclopedia.cat
Página en anglès dedicada a l'escriptora i filòsofa Simone de Beauvoir
Simone de Beauvoir a la Viquipèdia
(Olot, 1885 - Girona, 1959)
El 20 de març de 1885 neix, en el si de dues nissagues olotines de renom -els de Bolòs i els Vayreda- Carles de Bolòs i Vayreda, sacerdot, periodista culte i erudit, home destacat en la vida cultural gironina i cronista oficial de la ciutat.
Amb 24 anys és ordenat sacerdot i el 1912 acaba les carreres de Dret i Ciències Socials a la Universitat de Barcelona. De Bolòs exercirà primer de vicari a la parròquia d'Argelaguer (la Garrotxa) però la sordesa prematura, agreujada amb el temps- li impedirà quedar-s'hi. És llavors quan es traslladarà al Seminari de Girona per exercir-hi, al llarg de tota la carrera eclesiàstica, diversos càrrecs: professor, bibliotecari i finalment encarregat de la Cúria. Mentrestant, mossèn Carles de Bolòs farà també de periodista, una carrera iniciada quan tot just era un adolescent al setmanari olotí "El Deber". El 1920 el nomenaran redactor en cap del "Diari de Girona" i col·laborarà en publicacions de tendència marcadament catòlica i conservadora com "El Norte", "Eco de Gerona" i "El Matí".
Entre 1936 i 1939, com a conseqüència de la Guerra Civil Espanyola i de la persecució que van patir els capellans aleshores, s'haurà d'exiliar a França. En acabar la guerra, s'instal·larà al carrer Ballesteries de Girona, des d'on reprendrà l'activitat cultural escrivint en castellà i amb el pseudònim de Gerión una aleshores popular i coneguda secció al diari "Los Sitios", titulada "Ángulo de la Ciudad" i que tindrà vigència durant més de 15 anys (1943-1959). En aquest diari hi publicarà més de 4000 articles de temàtica diversa, sobre la mateixa ciutat, les festes religioses, animals, plantes, costums, actualitat... i també hi farà crítiques d'art, aquesta vegada signant com a Argos. Paral·lelament, col·laborarà en revistes i setmanaris com "Pyrene", "¡Arriba España!" i a la "Revista de Girona". Serà especialment aquesta faceta de periodista que el convertirà en un personatge popular, conegut i llegit a la Girona dels '40 i '50. És per això que la ciutat l'homenatjarà i li reconeixerà la seva tasca en diverses ocasions: rebrà el títol d'Assessor del Cercle Artístic Gironí (1948), la Medalla d'Argent de la Ciutat (1949), serà nomenat president de l'Associació de la Premsa de la província de Girona (1953) i, finalment, la ciutat li atorgarà al 1957, poc abans de la seva mort, la distinció de Cronista Oficial de la Ciutat de Girona.
Carles de Bolòs, "l'olotí de Girona", com el va anomenar Josep Maria Cervera i Berta, morirà el 6 de febrer de 1959, just abans que es publiqui en volum "Ángulo de la Ciudad", recopilació dels seus articles a los "Sitios".
[Anna Guix]
Referències bibliogràfiques:
CERVERA i BERTA, Josep Maria. Biografia de mossèn Carles de Bolós i Vayreda. Girona: Col¿legi de Periodistes de Catalunya, 1995
PAIROLÍ, MIQUEL. Oriol de Bolòs, Una vida dedicada a l¿estudi de la botànica. Col¿lecció de Biografies de la Fundació Catalana per a la Recerca al web:
http://www.recercat.net/bitstream/2072/5252/1/Biografia_Bolos.pdf
(juliol 2008)
(Olot, 1903 - 1988)
Farmacèutic i botànic.
[Vegeu enllaços]
Biografia del farmacèutic i botànic Miquel de Garganta i Fàbrega
(St. Feliu de Pallerols, la Garrotxa, 1878 - Olot, 1928)
Poeta i traductor. Arriba a Olot procedent del seu poble natal, Sant Feliu, amb només 10 anys per internar als Escolapis i cursar-hi els estudis primaris i de batxillerat. Malgrat no acabar-los, sobresurt per la sòlida formació cultural que hi adquireix i per la seva capacitat de treball i d'autoaprenentatge: és un excel·lent lector, aprèn idiomes, es carteja amb autors de la península i europeus, s'aficiona a l'heràldica, fa estudis històrics i literaris i, també col·labora omplint fitxes lexicogràfiques per a la futura elaboració del diccionari Alcover.
Per tot això, el 1897, i quan tot just compta amb 19 anys, li confien la direcció del setmanari olotí "El Deber", on incorporarà el suplement d'història, literatura i folklore "L'Hostolenc" (1889-1900). El càrrec, però, l'haurà de deixar el 1901, per problemes de salut.
La trajectòria vital de Garganta és breu (mor als cinquanta anys) i precisament la salut -especialment entre 1901 i 1908- l'obliga a portar una vida casolana, recollida i apartada. El 1908, després d'aquest recés, reprèn l'activitat i es dedica a escriure poesia. Juntament amb uns joves Josep M. Capdevila, Joaquim Danés i Torras i Carles Badia inicien les "sentades" de "L'Aglenya" sota els desmais de la font Pedrera, als paratges de la Moixina; unes reunions, envoltats de natura, que els permeten llegir-se els seus versos i els dels seus autors, a semblança de les trobades de "L'esbart de Vic". És també a partir d'aquests anys que Garganta treballarà als arxius fent recerca per a posteriors estudis, col·laborarà a "El Fluvià" i, el 1909, fundarà i dirigirà "La Fulla Seràfica". Pel que fa la vida cultural olotina, intervindrà en els Jocs Florals, formarà part del Jurat Qualificador en el XXè Aniversari del Certamen Literari-Artístic (1909) i en l'organització del Museu Biblioteca de la ciutat (1910). Tampoc cal oblidar la seva tasca organitzadora en associacions religioses, benèfiques i culturals i els coneixements d'esperanto que tenia.
Publica tres llibres: "Arquimesa" (1910) que consta de poesies cultes, amb molts referents mitològics, històrics i literaris; "Evocacions" (1912), llibre molt elogiat per Costa i Llobera (un dels referents de Garganta a l'hora d'escriure); i "Hores de col·legi" (1922) en que l'autor recula fins als anys d'infantesa i d'escola per reviure moments disfressats pel temps.
Tradueix al català textos en italià, anglès, llatí, portuguès, francès i romanès que publica en revistes d'Olot i Barcelona. Destaquen autors com Matteo Boiardo, Leopardi, Manzoni, Ronsard, Wordsworth, Francis Jammes i especialment H.W. Longfellow de qui comença a traduir el poema "Evangelina" que "El Deber" publica en forma de suplement.
Quaranta anys després de la seva mort, la figura mig oblidada de Josep Maria de Garganta, reviu amb "Poesies" (1968), recull de poemes seleccionats pel seu amic Josep Maria Capdevila.
[Anna Guix]
Referències bibliogràfiques:
CONGOST, Josep., et al. "Els Garganta Josep M. de Garganta Vila-Manyà, Joan de Garganta, Josep M. de Garganta, Miquel de Garganta, Consol de Garganta". Olot: Mancomunitat Intermunicipal de la Garrotxa, Ajuntament.
GEIS, Camil. "Josep Maria de Garganta", dins "Revista de Girona", núm.46, any 1969.
Nou diccionari 62 de la literatura catalana. Barcelona: Edicions 62, 2000
(Juliol 2008)
[Vegeu enllaços]
Breu biografia de l'escriptor Josep Maria de Garganta a enciclopedia.cat
(París, 1773 - 1842)
Escriptor i polític francès.
[Vegeu enllaços]
Alexandre de Laborde a la Viquipèdia
Biografia d'Alexandre de Laborde
El viatge a Espanya d'Alexandre de Laborde, exposició al MNAC
(Sant Quirze de Besora, 1916 - Vic, 2005)
Pseudònim de Joan Sayós i Estivill
Aviador.
Biografia de Joan Sayós Estivill, aviador durant la Guerra Civil
(Barcelona, 1894 - 1976)
Poeta i dramaturg.
(Girona, 1885 - 1965)
Miquel de Palol i Felip, fill primogènit del poeta Pere de Palol i Poch, nasqué a Girona el 21 de febrer de 1885. Amb només dotze anys publicà el seu primer poema, Marxa de voluntari a Cuba, a Lo Geronès. L'any 1899 escriví, sota la influència de Pitarra, una comèdia avui perduda que es representà al Círculo de Obreros de Girona. Dos anys més tard escriví L'Ondina, un poema llarg d'aire romàntic, i aquest mateix any es traslladà a Barcelona per estudiar dret, però hagué de tornar gairebé de seguida a Girona per motius familiars. Juntament amb Xavier Montsalvatge, Carles Rahola i Prudenci Bertrana, entre d'altres, participà en la publicació de L'Enderroch el 1902, revista que ell mateix definí a Girona i jo ¿com un cop de pedra en les aigües manses de la vida ciutadana¿. A redós d¿aquesta publicació nasqueren els Jocs Florals de L'Enderroch que l'any següent es convertiren amb els Jocs Florals de Girona -transformació d'un Certamen Literario obsolet-, on Palol fou premiat diverses vegades.
El 1905 anà a fer el servei militar a Barcelona i aquest fet li brindà l'oportunitat de col.laborar amb El Poble Català. En la Ciutat Comtal establí contactes amb Joan Maragall, amb el qual inicià una afectuosa correspondència, i aquest mateix any publicà Roses, el seu primer lliurament de versos en forma de llibre. Amb tot, però, un any més tard hagué de tornar a Girona després que el declaressin inútil per al servei militar. El 1908 guanyà el premi Joan Fastenrath en el cinquantenari dels Jocs Florals de Barcelona per Ègloga i presentà la novel.la Camí de llum al segon concurs organitzat per la Biblioteca d'El Poble Català i, malgrat que el premi fou declarat desert, l'obra fou acollida a la col.lecció el 1909. Aquest mateix any, després de llegir Llegendes d'amor i de tortura a l'Ateneu de Barcelona a invitació de Miquel dels Sants Oliver, publicà aquest volum de narracions curtes a Palafrugell.
Des del 1897 col.laborà amb articles i poesia dispersa a revistes comarcals de tendència esquerrana i republicana (Lo Geronès, El Autonomista, Gerunda, L'Enderroch) i el 1910 fundà a Girona el setmanari Catalanitat junt amb altres escriptors i el dirigí durant la primera etapa. Obtingué, dos anys després, el premi als Jocs Florals de Girona per Poemes de tarda i es publicà el recull Sonetos galantes en versió castellana a cura d'Albert de Quintana. Fou en aquest mateix any, el 1912, que començà a treballar a l'empresa electroquímica del comte de Berenguer, on fou secretari del Consell d'Administració fins al 1939. El 1914 publicà Poemes de tarda i una any després s'amagà darrere el pseudònim Narcís per publicar articles a L'Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia i La Cuca Fera a petició del seu director, Prudenci Bertrana, on els seus comentaris festius sobre la política i l'administració locals van topar amb la censura. Dos anys més tard, Santiago Rusiñol li oferí l'oportunitat d'encapçalar amb dos poemes satírics la seva novel.la En Josepet de Sant Celoni i a partir de 1918 encetà una etapa de col.laboració amb la revista gironina Ploma i llapis on hi publicà contes per a infants fins al 1922.
El 1919 escriví la primera obra teatral que es conserva, Senyoreta Enigma, i l'estrenà, un any més tard, a Figueres amb la companyia de Maria Vila i Pius Daví. L'obra L'enemic amor és del 1920 i la mateixa companyia la representà a Reus i a Barcelona. Durant aquest període s'editaren aquestes dues obres i rebé el premi de teatre al Certamen del Centre de Lectura de Reus per Les petites tragèdies. Obtingué, el 1922, l'englantina als Jocs Florals de Girona amb el poema Salve, la lectura del qual causà una gran commoció en el Teatre Municipal de la ciutat, i aquest mateix any publicà la segona edició de Poemes de tarda, corregida i augmentada. L'any següent nasqué el seu primer fill i aquest fet coincidí amb la publicació de Les petites tragèdies. Set anys més tard es féu una edició en castellà dels seus contes infantils amb el nom Cuentos y narraciones, destinada sobretot al públic de Sud-amèrica.
Dins el vessant polític, Miquel de Palol entrà a formar part d'Acció Catalana de Nicolau d'Olwer als anys vint; del 1931 fins al 1933 fou regidor de l'Ajuntament de Girona, i alcalde en funcions en períodes molt freqüents a causa de les absències del titular, Miquel Santaló. Fou, també, membre del Comitè de Teatre de la Generalitat de Catalunya -gràcies a l'amistat que tenia amb Ventura Gassol- i president del Consistori dels Jocs Florals de Girona. El 1935 escriví Jueus, un drama històric ambientat al Call de Girona durant el segle XIV i, quatre anys més tard, es produí un saqueig de casa seva i desaparegué malauradament bona part de la seva obra inèdita. Del 1950 es data aproximadament una novel¿la policíaca seva inacabada ambientada a Girona i del 1960, el seu últim conte per a infants, El Follet. El 1963 compongué el seu darrer poema i un any més tard començà les seves memòries, però només pogué acabar una part de les tres projectades i es publicaren pòstumament l'any 1972 amb el títol de Girona i jo. Poc després de complir vuitanta anys, el 13 d¿agost de 1965, morí a Girona.
[Iolanda Vila]
(octubre 2008)
Miquel de Palol al web de l'AELC.
(L'Aranyó, la Segarra, 1918 - Barcelona, 1990)
Escriptor i traductor.
[Vegeu enllaços]
Espai web de l'autor dins de l'AELC.
Fundació Pedrolo
L'escriptor i traductor a enciclopedia.cat
Manuel de Pedrolo al Magpoesia
Manuel de Pedrolo al web de Lletra.
Pedrolo al Corpus literari
També conegut amb el pseudònim de "Lo cantor del Ter", aquest poeta i polític va conrear la poesia patriòtica en el si del partit liberal. De Quintana va estimar la seva terra i les seves arrels, demostrant-t'ho així en els varis premis que va guanyar ens els Jocs Florals i altres certàmens literaris. La seva literatura anava adreçada a tots els públics convertint-se així en un dels capdevanters del Renaixement literari català.
De tota la seva obra poètica destaquem els poemes: Cançó del Comte d'Urgell, En Jaume lo desidtxat i Cançó del llatí.
[Esther Fabrellas]
Referències bibliogràfiques:
VIVER, F. "Lleus comentaris sobre l'escriptor"
(Setembre 2006)
(Barcelona, 1894 - 1961)
Escriptor i poeta. Va deixar els estudis diplomàtics per dedicar-se a la literatura. Periodista, corresponsal de premsa, traductor de Dant i de Shakespeare, va destacar com a dramaturg amb una gran varietat de gèneres. Autor de novel·les, entre elles "All i salobre", parcialment ambientada a Girona, va esdevenir un mite popular amb la seva poesia, que comprèn des d'obres intimistes fins a grans frescos narratius.
[Biografia extreta de: ARAGÓ, Narcís-Jordi. "La Girona dels poetes. Un Segle d'interpretacions líriques de la ciutat", Girona: CCG Edicons, 2005.]
[Vegeu enllaços]
Josep M. de Sagarra a Lletra.
Sagarra al Corpus literari
Josep M. de Sagarra a enciclopedia.cat
Alguns poemes de Josep M. de Sagarra a musica de poetes
Espai web de l'AELC.
(Lió, França, 1900 - ?, 1944)
Aviador i escriptor.
[Vegeu enllaços]
Antoine de Saint-Exupéry a enciclopedia.cat
L'escriptor i aviador francès a la Viquipèdia
(Portbou, 1959)
Àngel de Vega va néixer a Portbou el 1959. Ha treballat en agències de duanes a Portbou i a la Jonquera i actualment és transcriptor del Parlament de Catalunya. L'any 1989 es va posar a escriure lletres de cançons i va cantar en dos grups de música rock. Abans ja havia presentat un programa musical a la ràdio local de Portbou. Pel que fa a la seva activitat literària, va començar escrivint per a la mainada, després va fer un tast a la literatura juvenil i, finalment, es va decidir pel públic adult amb un relat curt i una primera novel·la curta. Amb "Rocs" va guanyar el premi Just Manuel Casero 2000 i des de llavors escriu un article setmanal al Diari de Girona.
[Biografia elaborada per l'autor]
(Agost 2008)
(Villanueva de la Jara, 1757 -1812)
Funcionari i escriptor.
[Vegeu enllaços]
Francisco de Zamora a enciclopedia.cat
(Girona, 1929)
Poeta i professora de música. Després de difondre els seus poemes en diaris, setmanaris i revistes, ha publicat el recull "Les hores captives", amb records poètics d'adolescència emmarcats en escenaris gironins. Incorporada reiteradament a els antologies anuals de la sèrie "Singulars d'un plural" de la Casa de Cultura de Girona, ha participat en nombrosos recitals poètics i ha estat guardonada amb premis en diversos concursos de Girona, Barcelona, Tarragona, Lleida i L'Alguer.
[Biografia extreta de: ARAGÓ, Narcís-Jordi. "La Girona dels poetes. Un Segle d'interpretacions líriques de la ciutat", Girona: CCG Edicons, 2005.]
(Begudà, 1868 - Olot, 1935)
Escultor i professor a l'Escola Menor de Belles Arts d'Olot. Va néixer un 20 de gener de 1868 al Mas la Devesa de Begudà (la Garrotxa). Deixeble de Josep Berga i Boix i company de Miquel Blay i de Josep Berga i Boada a l'Escola de Belles Arts, Celestí Devesa va dedicar-se en cos i ànima a l'escultura, la pintura i el dibuix. Va treballar fins el 1888 a l'Art Cristià i va fer classes d'escultura i dibuix durant 27 anys a la mateixa l'Escola de Belles Arts i també als Escolapis. Entre 1895 i 1897 també compartia taller amb el seu mestre al carrer Mulleres d'Olot on organitzaven exposicions, recitals poètics, literaris i musicals. Mai, però, va poder aconseguir una de les seves màximes aspiracions: esdevenir el director de l'Escolta de Belles Arts després de la mort de Berga i Boix.
De la producció escultòrica i pictòrica de Devesa cal destacar, a banda de l'escultura funerària, la construcció del bust de la gegantessa d'Olot; un encàrrec de l'ajuntament de la ciutat l'any 1888 a l'Escola de Belles Arts i que Berga i Boix, com a director, va derivar a Miquel Blay i Celestí Devesa.
Com altres artistes del moment, Celestí Devesa va ser també literat. Durant molt temps va ser corresponal a Olot de "La Veu de Catalunya" i va col·laborar en setmanaris i revistes locals com "El Deber", "L'Olotí" o "Revista Olotina" on publicava textos relacionats amb les tradicions, els costums i les llegendes de la comarca, i d'altres com "L'Atlàntida", dirigida en la primera època per Jacint Verdaguer, en què hi apareixien poesies i gravats seus.
Va morir l'1 d'agost de 1935.
[Anna Guix]
Referències bibliogràfiques:
CUÉLLAR, ALEXANDRE, "Celestí Devesa, escultor (1868-1935). (En el cinquantenari de la seva mort)", dins Comarca d'Olot, núm. 328 (29 d'agost,1985), p. 24-27
DANÉS I TORRAS, Joaquim. "Història d'Olot, vol. XXIX". Olot: Edicions Municipals, 2001.
(Juliol 2006)
(Olot, 1909 - ?)
Neix a Olot, el 18 d'abril de 1909. Filla de l'escultor olotí Celestí Devesa, viu la infantesa i l'adolescència entre la capital garrotxina i Barcelona. A Olot, porta una vida força retirada mentre el pare li proporciona lectures d'autors destacats, li dóna una bona formació cultural i li ensenya a estimar la natura; ella llegeix molt i de ben petita ja s'interessa pel món de les lletres fins al punt de publicar en un setmanari local amb només 12 anys. A Barcelona hi va a passar alguns hiverns des dels 7 anys per prescripció mèdica i s'hi estableix posteriorment per estudiar-hi els últims cursos de batxillerat.
Cada vegada sent més necessitat d'escriure i és a finals dels anys 20 quan publica amb més freqüència. Apareixen poesies seves en revistes olotines com "El Deber" i "Revista d'Olot", així com a "L'Abella d'Or" i a la revista barcelonina "La Dona catalana". Treballarà durant un temps a la companyia surera de Cambó i, mentrestant, escriu alguns versos prou suggererents per l'època; és el cas de "El préssec", la quarteta que va presentar als Jocs Florals de Barcelona l'any 1931 i gràcies a la qual va rebre el primer accèssit. A partir d'aquest moment la seva vida dóna un gir de 360 graus. A la festa de lliurament dels premis coneix Josep Maria de Sagarra -aleshores ja un escriptor de referència, home madur i solter cobejat per moltes dones-. Més tard s'enamoren i inicien una relació que serà, almenys, molt comentada. A partir d'aquí, la trajectòria vital de Devesa queda indissociablement lligada a la del seu promès; escriure la seva biografia és narrar gairebé fil per randa, la de Sagarra. Si bé és cert que ara trobem Mercè Devesa treballant a la Generalitat de Catalunya, concretament a la Secretaria de Ventura Gassol, la figura de la poeta va dissolent-se progressivament. És clar que no deixarà mai de ser una dona de cultura: assistirà al teatre, al cinema i llegirà voraçment, però, de moment, no publicarà.
Amb l'arribada de la Guerra Civil, Sagarra i ella se'n van a París on es casaran. De París viatjaran durant uns mesos a Tahití gràcies al regal de Cambó (un xec de 2000 francs) però tornaran a la capital francesa, on s'hi senten d'allò més bé. Sagarra es dedicarà a traduir, i Devesa llegirà molt: Proust, Verlaine, Valéry, Balzac, Proust, Stendalh...; tots dos assistiran a festes i es trobaran amb d'altres refugiats catalans. El 1938 naixerà l'únic fill de la parella, Joan de Sagarra i Devesa. Abans de tornar a Catalunya, viuran a Tolosa i a Banyuls de la Marenda.
Un cop a Barcelona, Devesa continua envoltada de gent de cultura ja que per casa seva hi passen personatges com Maurici Serrahima, Palau i Fabre, Miquel Coll i Alentorn, Carles Riba, Salvador Espriu... Però ella no escriu, o ho fa ben poc. No es cansa, però, d'escoltar el seu marit llegint-li fragments de les seves obres i li'n demana l'opinió; ella l'assessora, li dóna suport però també es mostra crítica quan cal.
Després d'un llarg silenci literari, el 1952 Devesa publicarà en castellà la novel·la "Las Adelfas", una obra que tindrà ressò entre els crítics. I la seva producció sembla que no va més enllà d'això: una novel·la i alguns pocs poemes publicats en revistes. Massa poc perquè la seva figura acabés reeixint en el món de les lletres. Massa poc, malgrat ser una dona moderna, agosarada, rebel, cosmopolita i lectora empedreïda... Massa poc, perquè Devesa ha acabat essent aquella noia forastera que un dia es va casar amb el gran escriptor Josep Maria de Sagarra.
[Anna Guix]
Referències bibliogràfiques:
GASCÓN RODÀ, JAUME. Pròleg als XXVII Premis Ciutat d'Olot. "Tres poetesses olotines. Ma. Concepció Carreras. Maria Mercè Devesa. Rosa Sacrest". Olot, 1993
PERMANYER, Lluís. "Sagarra, vist pels seus íntims". Barcelona: Edhasa, 1982
RAMILO MARTÍNEZ, Carme. "Dones i literatura: la necessitat i el plaer. Concepció Carreras, Maria Mercè Devesa, Rosa Sacrest i Mercè Bayona, la poetització del paisatge olotí", dins "Dossier de la Revista de Girona", 223 (abril-maig 2004).
(Juliol, 2008)
(Manresa, 1909 - Barcelona, 1984)
Escriptor.
[Vegeu enllaços]
Guillem Díaz-Plaja a enciclopedia.cat
(Santa Maria del Camí, Mallorca, 1912 - Madrid, 1994)
Llatinista.
[Vegeu enllaços]
L'autor al web de l'Enciclopèdia Catalana
Miquel Dolç Dolç a la Wikipedia
Biografia de Miquel Dolç, Doctor Honoris Causa de la Universitat de les Illes Balears
(? - Pineda de Mar, 1936)
Mossèn Antoni Doltra va ser rector, entre d'altres parròquies, de l'església de Santa Maria de Pineda de Mar. Home actiu en el si del poble va esdevenir el propulsor, juntament amb altres pinedencs, d'un projecte esperançador, que ompliria el buit cultural del municipi. Es tractava de la creació del Centre Cultural i Recreatiu de Pineda, una entitat que naixia el setembre de 1930 amb l'objectiu d'oferir als joves de la població un punt de reunió i trobada, però també amb la necessitat que el centre esdevingués un focus cultural des del qual es poguessin organitzar activitats de caire cultural i que avui dia ja compta amb més de 75 anys de vida. El centre, que fomentava especialment l'activitat teatral, es va inaugurar precisament amb una obra de Doltra: "El Sant Diumenge". Perquè una de les aficions d'Antoni Doltra era l'escriptura; era poeta, assagista i també autor teatral. Pel que fa a la poesia havia participat en certàmens jocfloralescos i havia publicat el recull "Cançons i rimes (Poesies)" (1923). Dos anys després de la primera publicació, va veure la llum "Visions (Quadrets escènics)" (1925) que contenia un total de quatre quadres escènics (Nit de Reis, El pont del diable, Els fills de Jacob i Sant Diumenge) tots ells ja estrenats al públic anys abans. I, finalment, l'any 1926 va editar "Proses humils (Assaigs literaris)", recopilació de textos publicats en revistes i periòdics. En la temàtica de les seves obres (especialment poesies i assajos) hi predominava la religió, la pàtria, la cultura popular, les rondalles i descripcions de la naturalesa.
La seva condició de capellà, però, va fer que només començar la Guerra Civil Espanyola (durant l'estiu del '36), Doltra morís assassinat a mans dels membres de la FAI.
Segons sembla van quedar-se sense publicar el sainet "Agafar pel mot", "Brancades en flor (poesies)" i "Episodis del Rif (quadrets dramàtics)".
[Anna Guix]
Referències bibliogràfiques:
DOLTRA, Antoni. "Cançons i rimes (Poesies)". Olot: Impremta i Llibreria de Ramon Bonet, 1923.
DOLTRA, Antoni. "Visions (Quadrets escènics)". Olot: Impremta i Llibreria de Ramon Bonet, 1925.
DOLTRA, Antoni. "Proses humils (Assaigs literaris)". Olot: Impremta i Llibreria de Ramon Bonet, 1926.
http://ccrpineda.com/ccrweb/index.php?option=com_content&task=view&id=20&Itemid=9
http://ccrpineda.com/ccrweb/index.php?option=com_content&task=view&id=30&Itemid=16
http://ccrpineda.com/ccrweb/index2.php?option=com_docman&task=doc_view&gid=30&Itemid=30
(Juliol 2008)
(La Cellera de Ter, 1945)
Periodista i escriptor cellerenc. Des de 1968 resideix a Roma on actualment és corresponsal de "El Periòdico de Catalunya". Al llarg de la seva dilatada trajectòria periodística ha treballat a la revista "Presència", ha col·laborat en diaris com "Avui", "Diari de Girona", en revistes com "Serra d'Or", en algunes ràdios i televisions, però també ha cobert, com a enviat especial, conflictes com la Guerra dels Balcans.
Quaranta anys vivint a la capital italiana li han proporcionat un excel·lent coneixement de la realitat política, econòmica, social i cultural del país, com bé demostren les cròniques que envia des de Roma i els dos llibres que va publicar el 1987: "Marcinkus: l'aventura de les finances vaticanes" (1987) i, juntament amb Xavier Febrés, "Roma: passejar-se i civilitzar-se", una bona guia per conèixer la ciutat.
[Anna Guix]
Referències bibliogràfiques:
http://www.infoperiodistes.info/busqueda/noticia/resnot.jsp?idNoticia=3966
http://www.lacellera.com/Continguts%202008/Informacions%202008/Lluis%20Llagostera/Rossend%20Domenech/Rossend%20Domenech.htm
(juliol 2008)
(Lloret de Mar, 1943)
Nascut a Lloret de Mar el 29 de juliol de 1943. Estudià al Liceu Francès de Barcelona i més tard cursà magisteri a Girona i Filosofia i Lletres "Història" a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Ha exercit de mestre en tres escoles públiques de Lloret, d'una de les quals (el CEIP Esteve Carles) en fou director. Amb dos parèntesis a la política, durant els quals fou alcalde de Lloret (1979-83), diputat president de l'àrea d'Ensenyament i Cultura de la Diputació de Girona (1995-96) i Delegat de Cultura de la Generalitat a les comarques gironines (1996-2003), retornà a l'ensenyament a l'IES Rocagrossa de Lloret i es prejubilà l'any 2006.
Des de jove ha col·laborat a les diverses revistes locals de Lloret i en altres de comarcals com "Recull" de Blanes.
Fou corresponsal de premsa de "El Noticiero Universal" durant deu anys i de "Diario de Barcelona" durant set.
Va ser membre del Consell Editorial del diari "El Punt" i actualment hi col·labora amb un article quinzenal.
És membre del Consell Assessor de la "Revista de Girona", editada per la Diputació, i director dels "Quaderns de la Revista de Girona", editats per la Diputació i Caixa Girona. Forma part del Centre d'Estudis Selvatans.
Ha estat 16 anys president de l'Obreria de Santa Cristina i, actualment, és president de l'entitat cultural Club Marina-Casinet. Des d'ambdues entitats ha impulsat nombroses activitats culturals i, especialment, l'edició de llibres de temàtica lloretenca.
És membre de la Fundació Prudenci Bertrana, de la Fundació Fita i de la Fundació Valvi, totes de Girona.
Ha participat en nombroses jornades d'estudis i té molts articles i comunicacions de caràcter històric publicats. És autor de molt de pròlegs i ha fet sovint conferències.
Pel que fa als llibres, molts d'ells biografies, té publicats els següents:
1982:
"Història dels Casinos de Lloret"
"Cinquanta anys d'esforç turístic a Lloret de Mar"
1986:
"Imatges retrospectives lloretenques" (autor dels textos)
1987:
"Beget i la seva rodalia"
1988:
"Joan Llaverias, pintor de Lloret"
1991:
"L'ensenyament a Lloret de Mar"
"Domènec Moner, compositor lloretenc"
1992:
"Lloret de Mar (monografía dels Quaderns de la Revista de Girona)"
1993:
"Beget, història, art i natura", opuscle.
1994:
"La Pesca" (guia dels Quaderns de la Revista de Girona) juntament amb Joan Sala Lloberas.
1995:
"25 anys junts (història de l'Agrupació d'Aplecs de Sardanes de les comarques gironines).
1998:
"Girona a quatre vents". (Autor dels textos).
2001:
"Lluís Albert, un home apassionat"
2002:
"El cant coral a Lloret"
2003:
"Fèlix Martínez Comín i Pepita Llunell, una parella unida en l'amor i la música
2004:
"Lloret de Mar"d'Ed. Lunwerg. (Autor dels textos).
2005:
"Josep Viader, de la polifonia a la música de cobla"
"Lloret, ahir i avui". (Autor dels textos).
2006:
"El Ball de Plaça i l'Obreria de Santa Cristina" amb M. Antònia Juan i Nebot.
"50 anys del Club Marina Casinet i els seus antecedents"
2007:
"Beget, un ric patrimoni històric i natural", opuscle.
A banda d'aquesta extensa producció en prosa, Joan Domènech Moner també és autor d'una vintena d'obres de teatre còmico-satíriques (en tres actes) de tema local. Cada any -des de 1991- n'estrena una coincidint amb la Festa Major d'hivern de Lloret. Es tracta d'una visió caricaturesca dels fets ocorreguts a la vila i al país al llarg de dotze mesos amb un mínim fil conductor d'intriga i amb títols suggerents com, per exemple: "Vi agre" (1998), "El mal hermano" (2000), "El mal de les vaques boges" (2001), "Tri-repartit" (2004), "Nous estatuts" (2006), "Vent del Ple" (2007), "Els Tripi-Jocs de Pekín" (2008) etc...
[Biografia elaborada per l'autor]
(Agost 2008)
(La Seu d'Urgell, 1959)
Escriptor i periodista.
(Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú, 1954)
Escriptor.
[Vegeu enllaços]
Eugeni d'Ors a Lletra.
Web de l'autor a l'AELC.
Contacte | Accessibilitat | Avís legal
una producció de la Universitat de Girona i la Diputació de Girona, 2007